No és des d'altra geografia sinó de la indissociable taula d'escriptori d'on, transcorreguts tants dies després d'haver efectuat l'enregistrament al blog de La Cruïlla, a la fi m'atrevesc a escriure, assenyalant el dit culpabilitzador més a la manca de temps que no pas de la pròpia voluntat; i és que certament els mesos s'han despenjat successivament del calendari quasi sense adonar-me'n si considerés ara un rellotge imaginari que començà l'incendi dels segons en el mateix moment en què la (sempre maleïda) Selectivitat dibuixà la frontera entre el comfort i la Guerra. El comiat definitiu a les expectatives freqüentment acomplides i objectius preestablerts assolibles era imminent, dies comptats.
Potser siguin els colzes més aviat que la sort la raó per la qual avuí dia, quinze de juny, a l'armari hi hagi penjada la bata blanca impol·luta i a l'abast de la mà una pil·la de fulls que, malgrat haver minvat en nombre, alguns romandran malhauradament unes setmanes més: en efecte, les recuperacions un dia o d'altre es claven a la vida d'un mateix per fer-te memòria que no eres exepció entre la gran massa de mortals; nits de café, desvetllaments programats i paciència de diamant. Si tots encara no, alguns ja entendreu més bé prompte que tard del que us parle.
He decidit prèviament fer al·lusió als colzes perquè des de la meva experiència personal són els qui han subjectat un cap més d'un cop embotat que desconeixia el mode d'interioritzar la idea que la oralment mastegada i esquinçada nota de tall era la clau sola que encaixaria dintre el pany d'aquella porta rere la qual romania el meu gran somni projectat en la ment des de la tendra infantesa: La Medicina.
Van ser diversos els rostres en què vaig descobrir escolpida la por, la incredulitat en d'altres, quan deixava anar en veu alta el desig immutable d'estudiar Medicina, amb la certesa que per molt ardu que fos el repte, l'intent anava a constar almenys al llarg de la meva trajectòria, posat que ja hi hauria temps pel fracàs si darrerament s'esdevenia. Afortunadament i després d'innumerables ferides de l'ànima i un intent primer des de la meva perspectiva fallit, vingué la victòria. La també maleïda Química va ser la causa d'haver de saborejar el triomf personal amb una mica de retard.
Amb el primer intent i ingrés a Medicina em sentia satisfet perquè en certa manera hi havia el resultat de la persecució d'un somni, tot i ser una universitat privada la que en primer terme m'obrís les seves portes; pitjor era un "no-res". No obstant però, i superat un any de lluita constant, amb el desgast cobrint encara la pell que suposava haver deixat a l'esquerra del temps les Proves d'Accés a la Universitat, vaig ser testimoni i alhora partícep de la possibilitat real de fer néixer la llum d'un grapat de cendra. Aquest cop, superada una segona fase específica, era la URV a Catalunya qui m'obria de bat a bat les portes d'ingrès a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut; són ara els ulls de la memòria els qui em retornen la imatge de la meva mà tremolosa subjectant amb equilibris de funambulista un telèfon que jugava a ser nexe entre el meu èxtasi en format llàgrimes i la veu d'uns pares que havien desitjat tant com jo que aquest episodi existís i als qui tant els hi dec i agraesc.
Veritablement us mentiria si afirmés que no deixe coses al tinter i que la meva percussió dretana sobre el teclat d'ordinador no es podria eternitzar, com a exemple proposada la resta de la nit, fent-vos així coneixedors d'un recull de vivències, que en són moltes, que ara formen part de mí. Intentant fer exercici de concisió, alló que us recomane és que ningú ni cap eventual contratemps o circumstància us faci dubtar ni redireccionar el vol que autònomament, convençuda i meditada vau decidir emprendre, essent vosaltres mateixa el motor que possibiliti el gir circular de l'hèlix de la vostra avioneta, pequè alló veritablement innegable és que fareu del vostre cos tan llunyana ombra en l'horitzó com pretengueu.
Iván Parra Fernández
Exalumne de l'IES Llombai, batxillerat Científic-Tecnològic promoció 2010-2011
Estudiant de 3r de Medicina a la Universitat Rovira i Virgili
Ivan, tot el bo es fa esperar, però al final ha arribat la teua primera entrada. Gràcies per traure temps per a comentar la teua experiència. Pareix que sigues un estudiant de literatura més que de medicina. Espere que ens comentes moltes més coses en properes entrades, perquè ens vas a aportar molt a tots els que seguim el bloc. Bona sort en aquest final de curs.
ResponElimina